dijous, 8 d’octubre de 2009

d'Irlanda a Txèquia passant per Suècia


Divendres, finalment, Irlanda va dir SÍ al Tractat de Lisboa. Un breu respir per tombar el cap d'oest a est. La Unió Europea dóna per fet que el president polonès Kaczynski acabarà ratificant el text un dia d'aquests i ara tota la diplomàcia es concentra en el més incòmode de tots els caps d'estat europeus, el txec Vaclav Klaus. Acabo de tornar de tres dies a Suècia en un viatge organitzat per la Representació de la Comissió Europea a Barcelona i no he aconseguit empeltar-me de la racionalitat sueca. Li vaig demanar a la ministra d'Afers Europeus de Suècia, Cecilia Malmström, què considerava més antidemocràtic que 26 països que han ratificat un tractat el tirin endavant sense tenir en compta a aquell que no s'hi ha volgut sumar o bé que una sola firma privi a 26 estats, a la Unió Europea en general, d'avançar. La seva resposta no em va deixar gaire marge per la rèplica. "Comprenc la seva frustració -em va dir- però segons els tractats cal la unanimitat per aprovar un nou text". Punt i final. No hi ha pla B. Aquí estarem fins que Txèquia, o més ben dit el seu president -perquè el Parlament txec ja ha ratificat Lisboa-, vulgui firmar. Així anem fent temps a veure si, amb una mica de sort, arribem a la primavera, es celebren eleccions a Gran Bretanya i els Tories tornen al poder amb la promesa de convocar un referèndum sobre Lisboa... No crec que aquesta aliança euroescèptica Klaus-Cameron (David Cameron és el líder dels conservadors britànics) s'acabi sortint amb la seva però, si arriba el moment, per què no són prou valents i en comptes de preguntar pel Tractat de Lisboa no convoquen un referèndum sobre la seva continuïtat de Gran Bretanya dins la Unió Europea?



Sobre aquest etern dilema dels britànics us recomano el llibre del Timothy Garton Ash, Mundo Libre. Europa y Estados Unidos ante la crisis de Occidente de Tusquets.