Altre cop Blair

Tony Blair s'ha confirmat com un d'aquells polítics especialistes en renèixer de les seves cendres. Aquests dies la premsa britànica torna a vendre el seu antic primer ministre com un dels candidats amb més suport per convertir-se en el futur president de la Unió Europea. Si és que els 27, algun dia, aconsegueixen tirar endavant el Tractat de Lisboa i escollir un president comú per a un mandat de dos anys i mig.

L'argument al seu favor -diuen- és que la hiperactiva presidència de torn de Nicolas Sarkozy, en mig de turbulències financeres i desafiaments geopolítics de Rússia, ha demostrat que un líder fort, amb el pes d'un gran país al darrera, afavoreix la presència i el reconeixement internacional de la Unió Europea.

Però l'antic premier britànic arrossega també detractors, entre els qui no voldrien un president més amic de Washington que de Brussel·les, ni que recordi la ja superada era Bush-Blair a l'Iraq. Tampoc va agradar que intentés compaginar la seva tasca d'enviat especial del Quartet pel Pròxim Orient amb la de conseller d'adinerades entitats financeres internacionals. Ara es qüestiona també la seva capacitat de lideratge.

La Unió Europea no ha fet més que llençar missatges contradictoris durant l'ofensiva israeliana contra Gaza, amb més de cinc missions oficials diferents trucant a les portes d'Israel, algunes de les quals fins i tot coincidient en dates. La presidència txeca donava un suport inicial al govern hebreu mentre França parlava d'un ús desproporcionat de la força. I en mig de tot això, Tony Blair jugant un paper tebi i gairebé secundari a la regió, sense donar cap mostra de la força i el carisma que hauria d'assegurar la presència de la Unió Europea en aquest nou mapa del món.

Es tracta de triar la persona més competent pel futur càrrec de president dels 27, no només aquella que representi el país més gran.

* Per escoltar el comentari de l'Apunt Internacional de Catalunya Informació cliqueu aquí.