Fracàs escolar

Vull aclarir, abans de començar, que estic contenta amb l’escola pública dels meus fills i amb els seus mestres. Dit això, estic decebuda amb el sistema educatiu en general, amb els informes –tant si s’anomenen PISA com Bofill- que ens recorden periòdicament que estem a la cua d’un munt de rankings i que bona part dels estudiants d’avui estan abocats al fracàs de demà. M’entristeix començar el curs escolar el 15 de setembre amb un anunci de vaga per abans de dos mesos. Em revolta que, després d’un nou informe, els col·lectius i les institucions implicades surtin a defensar-se corporativament de la part de responsabilitat que els tocaria a cadascú. I a l’hora de repartir responsabilitats hi incloc també els pares. Ja no ens calen més informes. La diagnosi està clara des de fa temps i cal començar a aplicar solucions duradores, sòlides i consensuades. No dubto de la dedicació i la qualitat del professorat que ha d’aconseguir els millors resultats amb uns recursos cada cop més esquifits i repartits de manera força desigual. Tal i com va la negociació del nou sistema de finançament, la crisi econòmica i el creixement demogràfic de Catalunya, es fa difícil de creure en miracles que ens puguin arreglar aquest panorama. L’informe Bofill torna a furgar, a més, en la ferida de les desigualtats d’oportunitats entre l’escola pública i la privada i especialment per als alumnes d’origen immigrant escolaritzats majoritàriament als centres públics. Però tampoc els alumnes de l’escola privada catalana se situen entre els primers d’Europa.
La mediocritat d’avui a les aules haurà de gestionar el nostre futur. Potser aquesta mediocritat i autocomplaença és ja el reflex d’alguns aspectes de la nostra societat. El fracàs de l’educació és el fracàs de tot un país.

(article publicat al Diari de Sant Cugat)

Discrepàncies sobre Geòrgia

El conflicte entre Rússia i Geòrgia també ha passat factura a les relacions entre la Unió Europea i l'OTAN.

L'últim suport clar de l'Aliança Atlàntica a Tiblisi per accelerar la integració de Geòrgia als aliats no només ha estat una provocació directa contra Moscou sinó també pels grans motors de la Unió i membres de l'OTAN, França i Alemanya, reticents a l'adhesió.

Les declaracions -després matisades- del secretari general de l'Aliança, Jaap de Hoop Scheffer, qüestionant l'acord de pau aconseguit pels europeus és l'última expressió d'aquesta mala maror. Però probablement Scheffer no parlava pas en nom de tots els aliats. En cercles diplomàtics de Brussel·les es comenta el disgust considerable del nou ambaixador dels Estats Units a l'OTAN per la falta de reacció de l'Aliança en l'esclat del conflicte en ple mes d'agost. La Unió Europea s'ha anotat un punt al seu favor aquesta vegada. Certament no ha mostrat tota la fermesa ni la unanimitat que haurien calgut perquè Alemanya, França o Itàlia es neguen a posar en perill les seves bones relacions bilaterals amb Moscou. A més, l'acord diplomàtic aconseguit tampoc hauria estat possible sense la figura de Nicolas Sarkozy com a president de torn de la Unió Europea. Per alguna cosa el Kremlin va intentar relegar a la mínima expressió la presència de la Comissió i del cap de la diplomàcia europea, Javier Solana, durant la visita de la troica comunitària a Moscou, fins el punt que es va haver de negociar amb funcionaris russos, fins i tot, que deixessin col·locar la bandera de la Unió al costat de la francesa i la russa durant la roda de premsa final.

L'última visita de l'OTAN a Geòrgia, a més, ha estat interpretada com el suport militar i polític definitiu que necessitava el president Mikhail Saakashvili, un difícil company de viatge pels seus socis occidentals, que ara, a més, comptarà amb la col·laboració dels Estats Units per reformar a fons unes forces armades reticents amb els seus mètodes. La Unió Europea seguirà recordant -també a l'OTAN- que un acord de pau no s'aconsegueix assumint únicament l'agenda d'una de les dues parts en conflicte.

*Crònica apareguda a L'APUNT internacional de Catalunya Informació.