Solidaritat en crisi

La crisi europea comença a passar factura també a la solidaritat. És l’últim capítol d’una guerra sorda que des de fa mesos mantenen alguns governs, la Comissió Europea i grans sectors industrials, que posen en qüestió compromisos ja firmats. En plena frenada econòmica, els gegants de l’automoció demanen ajuts econòmics a Brussel·les amb una mà i amb l’altre assenyalen les noves normes comunitàries per la reducció de gasos contaminants com les culpables del tancament d’empreses. Els governs d’Itàlia, Txèquia o Polònia, per exemple, relativitzen obertament la importància de lluitar contra el canvi climàtic. França, que tenia la cooperació al desenvolupament com una de les prioritats de la seva presidència europea, ha reconegut que l’any que ve haurà de retallar el seu pressupost nacional en aquest capítol.

Aquesta setmana són també els ajuts agrícoles de la Unió pel continent africà els que estan en perill. Brussel·les havia anunciat un Bilió d’euros del pressupost agrícola per comprar llavors i fertilitzants per a països en vies de desenvolupament, castigats per la continua escalada dels preus dels aliments. Els diners havien de sortir del pressupost sobrant de la PAC (Política Agrícola Comuna) que la Unió s’havia estalviat de pagar als seus pagesos, gràcies, precisament, a que amb l’augment de preus no havien necessitat compensacions comunitàries. Però els grans contribuents a les arques europees, amb Alemanya i Gran Bretanya al capdavant, prefereixen ara que els tornin els diners que sobren en lloc de fer donacions afegides.

La Comissió i el Parlament han començat a revisar el pressupost per l’any que ve del dret i del revés buscant alguna altra partida d’on poder treure aquest bilió. Les Nacions Unides alerten de les conseqüències a llarg termini que podria provocar una retallada de les inversions agrícoles en els països del sud. Però aquesta Europa espantada sembla oblidar que la solució a la crisi ha de ser global. I amb l’arribada de les vaques magres s’ha acabat també la voluntat política.

*col·laboració a L'APUNT Internacional de Catalunya Informació.

És el moment d'apostar per l'ètica

Quatre anys d’indiferència per la política europea i internacional no són la millor carta de presentació per intentar consolidar un lloc entre les economies grans i les emergents que han de “refundar” –ja veurem fins a on- el capitalisme actual. No és que l’estat espanyol no es mereixi lluitar per un lloc entre els que han de decidir. És legítim i desitjable encara que les formes i l’estratègia sonin més a intents desesperats de trucar a portes que no s’obren potser perquè fins ara mai s’havia mostrat cap interès per anar-hi de visita. A més, el model econòmic espanyol tampoc és cap referent, tot i la insistència sobre la fortalesa i la sanejada situació del sistema bancari –que el temps s’encarregarà de demostrar com és de sòlida-. Espanya conviu amb l’atur, la inflació, la desacceleració general, la parada en sec del sector estrella,l’immobiliari, i ara amb l’amenaça de l’automoció. El diagnòstic no és exclusiu per a l’economia espanyola. La crisi financera s’ha traduït ja en recessió per algunes de les grans potències mundials. Gegants de l’automòbil de França i Alemanya també demanen ajudes. BMW i Mercedes ja han anunciat aturades de la producció en algunes de les seves plantes alemanyes. Renault ha preferit començar per l’estranger i tancarà, per exemple, les fàbriques de Romania. Peugeot tampoc ho descarta. La crisi financera ha estat només el primer capítol.

Europa treu pit. Com a mínim aquest cop la Unió Europea ha demostrat certa capacitat de reacció. Sempre s’ha dit que “Europa és un gegant econòmic i un nan polític” però quan es tracta de salvar l’economia, els polítics fan el que calgui. Els 27 països de la UE han estat capaços d’aprovar el pla de rescat d’emergència cuinat a la zona euro per aturar la crisi financera. No hi ha hagut, però, la mateixa voluntat per part dels caps d’estat i de govern de la Unió d’intervenir en el rescat de l’economia real com demanaven alguns països. Austria o França, per exemple, voldrien aprovar també un paquet de mesures especials per lluitar contra la recessió i l’atur. Però els esforços de coordinació per salvar el sistema financer europeu no tindran, de moment, continuïtat en nous plans de rellançament que podrien disparar el deute públic, com s’encarreguen de recordar Alemanya, els Països Baixos o Espanya.

El Pla de Rescat de la banca. Les injeccions de milers de milions d’euros per aquells que han estat jugant amb els estalvis dels ciutadans, per aquells que han demostrat que el sistema no s’autoregula, és una aposta, potser necessària, però perillosa. Una desena de bancs europeus ja s’han acollit al pla però encara no hem rebut totes les garanties suficients de quin ús exacte es farà d’aquests diners. Poc dies després que les autoritats dels Estats Units es gastessin 85.000 milions de dòlars per evitar la fallida de l’asseguradora nord-americana AIG, executius d’aquesta companyia es van pagar una setmana de descans en un Spa Resort de luxe al sud de Califòrnia que els va sortir pel mòdic preu de 442.000 dòlars. No és un fet aïllat. A Europa també en saben d’això. El dia 10 d’octubre Fortis es va gastar 150.000 euros en un sopar de luxe a l’hotel més car de Montecarlo per a una cinquantena de socis d’aquesta societat asseguradora franco-belga que ha hagut de ser rescatada de la fallida amb diner públic. El que pels socialistes belgues va ser una “indecència i un insult als milers de petits estalviadors i inversors del país”, per a Fortis va ser només –i segons explicava en un comunicat- “un esdeveniment previst des de feia mesos, inscrit en la seva estratègia d’accions comercials habituals”. Sobren escàndols i falten responsables que assumeixin les conseqüències de fins on hem arribat. El rescat del sistema financer amb diner públic ha de comportar el control sobre l’ús que farà d’aquests ajuts. Calen garanties que els bancs repercutiran aquesta injecció de liquiditat en les hipoteques i els préstecs dels seus usuaris i especialment en la petita i mitjana empresa, que representa el 90% del teixit empresarial de Catalunya. Les PIMES hauran de passar aquest llarg hivern en plena retallada dràstica del crèdit i esquivant les conseqüències que es derivaran dels tancaments, les reduccions de la producció i la crisi en general de grans sectors manufacturers del país. No es pot obrir l’aixeta del diner públic per al sector financer sense garantir que es rescatarà també una prou asfixiada activitat empresarial.

*article publicat al mensual de l'AVUI, B-30, el 7 de novembre de 2008.

Rússia-Estats Units

Rússia ha agafat el gust a marcar el seu territori. El president Dimitri Medvedev només ha trigat unes hores a desafiar el nou president electe dels Estats Units. En el seu primer discurs sobre l'estat de la nació, Medvedev va anunciar el futur desplegament de míssils russos a l'enclau de Kaliningrad. L'armament de Moscou s'implantaria en ple territori de la Unió Europea, en la frontera entre Polònia i Lituània.

Rússia castiga així a una Unió Europea que s'estén cap a les seves fronteres, a una Aliança Atlàntica que va aprofitar el conflicte rus amb Geòrgia per enviar vaixells de guerra al Mar Negre i a uns Estats Units que pretenen desplegar un nou escut antimíssils en territori de Polònia i Txèquia.

Ni Europa ni els Estats Units es poden permetre jugar a curses d'armament amb Moscou. L'any que ve expira el Tractat START-I, que garanteix mecanismes de verificació de la reducció armamentística. El 2010 toca revisar el Tractat de No Proliferació Nuclear. Corea del Nord i l'Iran segueixen entorpint verificacions i mediacions de la comunitat internacional.

Rússia és avui un animal ferit, que aposta pel desafiament exterior i l'autoritarisme intern. En aquest nou món multipolar, que s'ha configurat a esquena dels Estats Units, la vella superpotència no vol renunciar al seu rol d'enemic a témer. Enterrada la política de "guerres preventives", Barak Obama haurà de dissenyar també un nou paper pel seu país.

* comentari per a L'APUNT de Catalunya Informació

Webs d'interès

En Juan Pablo, un periodista interessat en la informació internacional, ha deixat un comentari al blog demanant més informació sobre periodisme i política internacional i europea.

Us passo algunes de les adreces que més m'agrada consultar. Potser ja en coneixeu alguna...

Ja em direu a veure què us sembla.

Gràcies!


Un dels webs que més segueixo és el del Institute for War and Peace Reporting.
http://www.iwpr.net

També podeu trobar articles sobre periodisme, informació internacional, cursos o beques de treball al International Center for Journalist.
https://www.ijnet.org/es

Sobre Europa, us passo l'adreça d'un dels Think Tank més prestigiosos, el Centre for European Reform. Són britànics i laboristes així que ja us podeu imaginar la línia editorial, però fan una feina excel·lent.
http://www.cer.org.uk

i una altra de molt pràctica, EU for Journalist, pensada pels periodistes que aterren per primera vegada a Brussel·les o en la informació comunitària.
http://www.eu4journalists.eu

Mals presagis

Un govern txec debilitat, amb l'opinió pública en contra i sota la pressió d'un cap d'estat populista i euroescèptic es prepara per agafar les regnes de la Unió Europea d'aquí a dos mesos. Txèquia considera, però, que aquest paper de "dolent de la pel·lícula" que li ha reservat la Unió és injust. El govern de Praga no pensa renunciar a la possibilitat de marcar les directrius dels 27 durant mig any i ja les té a punt: més lliure mercat, menys intervencionisme i prioritat a la política energètica, un tema delicat en les relacions UE-Rússia. Preocupats per la crisi, els seus socis en recelen. Txèquia està completament en contra del pla de rescat financer europeu; titlla la política social de Brussel·les de populista; ha complicat les relacions amb Rússia firmant un acord amb els Estats Units per a la instal·lació de l'escut antimíssils; i manté en suspens la ratificació del Tractat de Lisboa. Amb aquest escenari, l'actual president de torn, Nicolas Sarkozy, reclama una presidència estable dels països de l'euro que eviti que, en plenes turbulències, els txecs puguin influir en els equilibris d'una moneda única que ni comparteixen ni aprecien. Praga diu que no acceptarà que li facin el pont.

Després dels recents càstigs electorals, el primer ministre txec, el liberal Mirek Topolanek, allargarà l'agonia del seu qüestionat lideratge encara un mes més. Serà fins al congrés del seu partit el desembre, a pocs dies d'inaugurar una presidència europea que, segons el cap de l'estat i fundador del seu partit, Vaclav Klaus, no serveix absolutament per res...

Estic convençuda que la Unió Europea, malgrat els errors que pugui cometre, es mereix alguna cosa millor.

* comentari per a l'espai L'APUNT de Catalunya Informació. 30 d'octubre de 2008

* foto: el president txec, Vaclav Klaus, i el primer ministre, Mirek Topolanek.