POPULISME ELECTORAL

El populisme també és un moviment global. Uns ho vesteixen de valors tradicionals, d’autodefensa i de crítica a la burocràcia governamental, com en el Tea Party dels Estats Units. Altres d’euroescepticisme o anti-immigració. L’extrema dreta britànica, sueca, noruega o el populisme del Partit de la Llibertat holandès s’han fet forts amb el discurs de la por, del replegament i la desconfiança. El populisme es disfressa d’antisistema, es posa en mans de personatges discutiblement carismàtics, i aplega el vot de càstig a uns partits tradicionals que es van empeltant del discurs de la mà forta a la recerca de rèdits electorals. El president francès, Nicolas Sarkozy, fill d’un immigrant hongarès, està decidit a menjar-se l’espai polític de l’extrema dreta lepenista i tant se li en fa si en aquest intent esquerda encara més una ja fràgil Unió Europea.

Les diferències culturals són un material sensible fàcil d’explotar. Així, la xenofòbia ha entrat en campanya a Catalunya per la porta falsa de les deportacions decretades a França contra ciutadans d’ètnia gitana. El panorama mediàtic català encara divagava sobre les possibilitats reals d’una formació xenòfoba com Plataforma per Catalunya en la política nacional, quan el Partit Popular ha decidit agafar la bandera de l’ordre i el control per acabar estigmatitzant tot un col•lectiu. Ara li ha tocat a la comunitat gitana. Demà en pot ser una altra. No n’hi ha prou amb la condemna de la demagògia. Cal un discurs alternatiu, realista i franc, que parli obertament de la immigració i deixi d’alimentar la temptació dels eslògans fàcils i les promeses quimèriques.

* article publicat al Diari de Sant Cugat
   foto: Oliver Willis

armes i ajuda humanitària

Què tenen en comú l'ajuda humanitària i el tràfic d'armes? Ho hem explicat a l'espai del SOLIDARIS de Catalunya Ràdio.

També podeu mirar el portal http://www.ethicalcargo.org/

La UE calla davant les expulsions massives a França

Centenars de persones d'ètnia gitana han estat expulsades de França l'últim mes en mig d'un silenci còmplice que només es va atrevir a trencar, la setmana passada, el Parlament Europeu. El trist paper de la Comissió en tota aquesta polèmica i la indiferència de la resta de governs de la Unió Europea diu molt del nivell polític que hi ha en aquests moments a la UE. Tot plegat és un episodi vergonyós on s’han barrejat la xenofòbia i el populisme que explota al màxim una falsa idea de seguretat i de mà forta.

Aquí podeu escoltar la conversa que hem tingut aquesta setmana al Solidaris de Catalunya Ràdio sobre aquesta campanya d'expulsions massives que ha organitzat el govern de Nicolas Sarkozy.

AL SERVEI DEL PRESIDENT

Hi ha polítics amb una agenda política que sembla començar i acabar per ells mateixos. Aquesta és la sensació que sempre tinc amb Jose Manuel Durao Barroso. La Comissió Europea prepara una reforma a fons de la seva política de comunicació. De fet, des del fracàs de la Constitució Europea, la comunicació es va convertir en una de les prioritats de l’executiu de Brussel•les, convençut que el daltabaix constitucional no tenia res a veure amb el contingut del text sinó amb que no s’havia explicat prou bé. Hi van abocar personal i diners. Ara la comunicació té un altre objectiu prioritari: l’enfortiment de la figura del president de la Comissió Europea. Fa molt de temps que sento a dir des de dins del Berlaymont, la seu de la CE, que cada cop s’acosten més a un règim presidencialista. Ara, ja s’ha posat sobre paper. Els nous plans preveuen que Durao Barroso es converteixi en l’única cara visible i preeminent d’un executiu cada cop més gran i despersonalitzat. Els defensors de la reforma diuen que la credibilitat de la Comissió només se salvarà “si els ciutadans la perceben com un autèntic govern europeu” i Barroso vol aprofitar que aquell que va ser designat president del Consell de la Unió Europea treballa pràcticament des de l’anonimat per consolidar-se com l’home fort del projecte europeu.

El portuguès tanca una setmana important amb el primer discurs sobre l’Estat de la Unió davant el Parlament Europeu al més pur estil dels Estats Units. Hemicicle ple. Deixem de banda que des de l’Eurocambra s’havien arribat a plantejar de multar els eurodiputats que no assistissin. Les bones paraules de la Comissió Europea han quedat, però, molt curtes davant les crítiques del Parlament contra la política francesa d’expulsió massiva de població d’ètnia gitana. El dit acusador de Brussel•les tampoc ha aturat el govern italià que acaba de reprendre el desmantellament de campaments pròxims a Roma i Milà.

El pla de comunicació que preparen per a Barroso hauria de començar pel més bàsic de tots els principis: el lideratge es guanya tenint en compte a la gent i la credibilitat, amb les accions. Amb un discurs de paraules vehements però sense propostes concretes ni actuacions o condemnes directes contra aquells que estan violant principis i valors europeus, Barroso no guanyarà el lideratge que anhela, si més no entre els ciutadans.