El mercat de Peshawar

Més de 90 persones han mort per un cotxe bomba al mercat de Peshawar en l'atac més mortífer d'aquest any al Pakistan.

Els Talibans assetgen des de fa mesos els seus veïns i la premsa dels Estats Units parla de l' "AfPak war", la guerra de l'Afganistan i el Pakistan. Un únic conflicte. Han passat 8 anys des dels inicis d'uns bombardejos que havien d'acabar amb Ossama Bin Laden. La violència s'ha estès per tota la regió i Barak Obama encara reflexiona sobre quina ha de ser la nova estratègia per aturar una guerra que es pot convertir en el seu Vietnam. El cap militar nord-americà a la zona li reclama milers de soldats més però la Casa Blanca, de moment, busca aliats polítics a l'Afganistan i abasteix el Pakistan de diners i equipament militar.

Aquest era el mercat de Peshawar que jo vaig conèixer la tardor del 2001, quan les bombes queien "només" de l'altra banda de la frontera. La ciutat, refugi de milers d'afganesos, bullia d'activitat, caos i contaminació. 

La llarga ombra de Bush

Això de la Unió Europea és la realpolitik portada a l'extrem. Un gran mercat de Calaf on tot es ven i es compra. Tot es negocia i tot es decideix en funció d'uns equilibris. Ara hi ha en joc l'elecció dels càrrecs més importants de la Unió Europea i la maquinària de les negociacions, els globus sonda, les converses de passadissos i les llistes de candidats, més o menys reals, s'han posat en marxa. Cal triar el futur president de la Unió Europea, el nou cap de la Política Exterior i de Seguretat dels 27 i la nova Comissió pels pròxims 5 anys. Els més pragmàtics apunten que els equilibris territorials obliguen a buscar un candidat del nord, un del sud i un de l'est. I, a partir dels resultats electorals europeus, dos haurien de ser conservadors i un socialdemòcrata. Suècia ha dit, a més, que no pot ser que a les llistes de "possibles" no hi surti ni una sola dona quan les dones representen el 52% de la població de la Unió Europea.

Com us deia en l'últim post, en aquests moments tot apunta cap a Tony Blair per ocupar aquesta nova presidència de la Unió Europea. Un càrrec totpoderós, escollit per dos anys, que representarà la UE al món i haurà d'organitzar la feina de les presidències de torn. Blair és laborista (socialdemòcrata descafeïnat) i de l'Europa occidental. Els caps d'estat i de govern ja van confirmar també Jose Manuel Durao Barroso per continuar al capdavant de la Comissió Europea, així que ja tenim un candidat del sud i conservador. Ara cal mirar la llista de candidats a convertir-se en el nou Mister/Missis PESC. Per eliminació, caldria buscar una dona i de l'est. La candidata més ben situada és Vaira Vike-Freiberga, expresidenta de Letònia. Una política "no professional", respectada i estimada al seu país on la van escollir dues vegades com a cap de l'estat amb el 70% i el 85% dels vots. Freiberga va créixer al Canadà, on havien emigrat els seus pares, i la seva vida professional va estar sempre vinculada a la Universitat i a la promoció de la cultura del seu país.

Què tenen en comú tots aquests candidats? La guerra de l'Iraq. Dos d'ells, Blair i Barroso, van compartir foto a les Açores. Vaira Vike-Freiberga va ser també una ferma partidària de la intervenció dels Estats Units. George Bush i Condoleezza Rice van apadrinar la seva candidatura a secretària general de Nacions Unides, que va perdre en front de Ban Ki-moon.

Encara queden unes setmanes de negociació per endavant. Potser en les equacions d'equilibris territorials i polítics que barallen a Brussel·les i haurien d'afegir també la variable dels "nous temps de la política internacional". Ara que el món s'ha obert a nous lideratges no crec que haguem de posar la Unió Europea en mans dels grans defensors d'errors passats.

Tremosa, Zapatero i Blair

Hi ha determinats temes que sempre aconsegueixen trencar la prudència de Ramon Tremosa. L'eurodiputat de CIU ha criticat amb contundència el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, de qui ha dit que "no sap llengües, no té ni idea d'economia i no està fent les necessàries i imprescindibles reformes econòmiques que l'estat necessita per sortir de la crisi". En un esmorzar de treball amb l'Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC), Tremosa ha explicat que n'espera ben poca cosa de la presidència espanyola de la Unió Europea que s'estrenarà el pròxim 1 de gener perquè, segons l'eurodiputat, hi ha una mancança greu d'idees.

La grisor europea de Zapatero encara es podria veure més eclipsada per l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa. Si finalment el president txec, Václav Klaus, acaba firmant el Tractat i la cimera europea del mes de desembre desencalla els nomenaments dels nous càrrecs que preveu Lisboa, Zapatero haurà d'estrenar el seu semestre al capdavant de la UE sota les ordres d'un nou president de la Unió Europea, elegit per un mandat de 2 anys, que exercirà de mestre de cerimònies i cap visible de la UE al món.

De moment, el nom amb més pes per ocupar aquesta presidència de la Unió Europea continua sent el de l'exprimer ministre britànic, Tony Blair. Una mala notícia per als qui creuen que això de la Unió Europea té un projecte, uns valors i uns principis que van més enllà dels interessos dels seus governants.

Des de fa molts mesos, aquest web recull signatures contra la designació de Blair com a primer president de la UE http://www.stopblair.eu/  o en català   www.stopblair.eu/ca

La plataforma recorda la intervenció decidida de Blair a favor de la guerra a l'Iraq i "la complicitat" del seu govern amb l'Administració Bush en el programa il·legal de "rendicions extraordinàries", que van portar a una forta reducció de les llibertats civils al Regne Unit. També recorden que va ser Tony Blair qui va lluitar contra la inclusió en el Tractat de Lisboa de la Carta Europea de Drets Fonamentals i com el Regne Unit n'ha quedat finalment exclós.

El dret a escollir

Aquest no és un país normal. Potser per això ens calen mesures excepcionals. El govern ha d’imposar per llei que el 50% de les pel•lícules que s’estrenin doblades a Catalunya ho estiguin en català. Jo, que per principis sóc contrària a les quotes, he de fer gestos d’autèntica militància quan busco pel•lícules i dibuixos en català per als meus fills. M’indignen les amenaces que ens recorden com intents passats d’imposar el català al cinema van acabar traslladant part del negoci del doblatge a Madrid. Ens adverteixen en to apocalíptic que s’atempta contra la llibertat empresarial de les grans distribuïdores nord-americanes i s’insinua que es podria acabar provocant el tancament de sales de cinema perquè el públic no està acostumat a consumir pel•lícules en català. Però, al cap i a la fi, es tracta de poder triar. De tenir l’opció d’escollir. Potser, fins i tot, ens podrien sorprendre els resultats.

Quan el diari El Periódico va treure la seva edició en català estaven convençuts que probablement hi hauria una desproporció molt gran entre el nombre d’exemplars que vendrien a les comarques gironines i, posem per cas, els del Baix Llobregat. El temps ha demostrat que les diferències en les vendes no són tan abismals. El lector ha pogut triar.

Jo sempre havia pensat que la pregunta correcte no era “independència, sí o no?” sinó més aviat “independència, per a què?”. El més important és tenir la certesa que estem governats pels millors, per una classe política competent, fiable i amb un projecte sòlid de país. El temps també m’ha posat a lloc. La regeneració política és cada cop més urgent però encara llunyana i el que està en qüestió és el dret a poder escollir. La consulta del pròxim 13 de desembre a Sant Cugat, fins i tot per a aquells que els incomoda, és una oportunitat. Es tracta que tothom es pugui expressar.

* article publicat avui al Diari de Sant Cugat

La dona no és el missatge

Els mitjans de comunicació han destacat en titulars que, per primera vegada, el premi Nobel d'Economia ha estat per una dona i, en canvi, han deixat per a la lletra petita el missatge que amaga el reconeixement a la feina d'Elinor Ostrom i Oliver Williamson. Quan encara estem curant les ferides de la fallida financera i lluitant per sortir de la crisi econòmica, el premi Nobel ha guardonat dos nordamericans que reconeixen els límits de les empreses i defensen la gestió responsable, sostenible i col·lectiva dels recursos naturals. Ostrom està convençuda que recursos com la pesca, les pastures o l’aigua es poden gestionar de manera col•lectiva i sense caure en la cobdícia individual.
La influència d’Elinor Ostrom també ha arribat als països catalans a través dels estudis de la Meritxell Costejà, una investigadora de la UAB, a qui la premi Nobel va codirigir la tesi doctoral sobre la governança de l’aigua i el futur del Tribunal de les Aigües de València, una antiquíssima comunitat de regants cada cop més amenaçada pel creixement demogràfic i els canvis econòmics i socials que s'han produït al territori. El més “revolucionari” de les teories d'Ostrom és que no es limita a qüestionar la propietat privada sinó que també posa en dubte que, en molts casos, l’Estat pugui aportar la millor solució.

Naturalment que ens hem de plantejar perquè en els 30 anys de vida del Nobel d'Economia encara no s'havia guardonat a cap dona però fer del gènere d'Ostrom el més destacat d'aquest premi seria menystenir-la com a investigadora.

Tinc una amiga, periodista brillant, que fa anys va guanyar una beca Fullbright per estudiar a Georgetown i encara avui s'indigna quan recorda com, la primera setmana de classe, un company li va preguntar: "Tu has entrat per la quota d'hispans o de dones?"
Sense comentaris.

lobby català a Brussel·les

Fa temps que ens hem instal·lat en el discurs que la Unió Europea no entén la realitat catalana i no ens plantegem, en canvi, si nosaltres hem descuidat Brussel·les. Aquesta UE s'ha fet tan gran que no podem deixar d'explicar-nos una i una altra vegada. Aquesta setmana, sis associacions catalanes han presentat a Brussel·les la Xarxa d'Entitats Europeistes de Catalunya. Sis entitats que sumen esforços en la seva tasca d'explicar Europa i es presenten amb un manifest comú. La Fundació Catalunya Europa (FCE), Horitzó Europa, Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) Joventut Europea Federalista de Catalunya (JEF – UEF), Consell Català del Moviment Europeu (CCME)  i l'Associació de Diplomats de la Unió Europea (ADICEC) van comptar per aquesta presentació amb el suport de tots els eurodiputats catalans.  

Primer èxit de la xarxa, encara que sigui per casualitat: l'eurodiputat del PP, Santiago Fisas, va assegurar durant l'acte de presentació que no hi veu "cap inconvenient" en que el català sigui llengua oficial de la Unió Europea i que està disposat a donar suport "amb molt de gust" a qualsevol iniciativa del Parlament Europeu per aconseguir-ho. No sabem què en pensa el seu company de files, Aleix Vidal-Quadras, vicepresident del Parlament i responsable d'aturar totes les peticions que s'han presentat darrerament a l'Eurocambra en favor de l'ús oral del català. El Parlament d'Estrasburg, l'única institució europea que escollim per sufragi universal directe, és també l'única on els representants polítics catalans no es poden expressar en la seva llengua.

foto: ACN

abús d'autoritat

a

Benvingut a la república bananera de casa teva. Aquest és el rètol que podrien penjar sobre la sòbria i moderna T-1 de l’aeroport del Prat. Un gran edifici pel futur vigilat amb la perícia, les maneres i els uniformes dels mateixos d’ahir i de sempre. Dimecres al migdia, un grup de persones recullen les maletes a la nova terminal i un d’ells fa unes fotografies del grup i del panell on s’indica les arribades dels vols. Un guarda de seguretat privada l’amonesta tot i que no hi ha cap senyal penjada en tota la terminal que adverteixi que està prohibit fer fotografies. El vigilant se sent menystingut i el grup acaba envoltat per quatre guàrdia civils que a crits diuen que el de la càmera els ha d’acompanyar i que la resta ja podem sortir cap a fora perquè entorpim la circulació dels altres passatgers. Demanen la documentació. Exigeixen veure les fotografies. Amenacen que hi haurà una denúncia per desacatament i alteració de l’ordre. El català, per descomptat, no el parlen. Tres quarts d’hora retinguts.

Aquest va ser el punt i final d’un viatge de periodistes a Estocolm. Feia només 24 hores que havíem dinat amb el líder del Partit Pirata, una formació que té més de moviment civil, lobby i grup de protesta que no pas de partit polític, però que ha arribat al Parlament Europeu amb un discurs de defensa dels drets civils, les llibertats individuals i de denúncia del control i l’ús que l’Estat fa de totes les nostres dades personals. Dilluns, vam accedir a la seu del ministeri d’Exteriors suec sense passar cap control de seguretat, cap escàner per les bosses, sense cap acreditació que digui en lletres ben grosses que som visitants de pas. La ministra d’Afers Europeus ens va venir a rebre, ens va saludar un per un i ens va explicar que entenia el català perquè va viure un any a Barcelona i va fer la seva tesi doctoral sobre el nacionalisme català.

L’aterratge a Barcelona ens ha recordat que encara vivim immersos en un altre discurs sobre l’autoritat de l’Estat i d’aquells que el representen davant els ciutadans.

d'Irlanda a Txèquia passant per Suècia

Divendres, finalment, Irlanda va dir SÍ al Tractat de Lisboa. Un breu respir per tombar el cap d'oest a est. La Unió Europea dóna per fet que el president polonès Kaczynski acabarà ratificant el text un dia d'aquests i ara tota la diplomàcia es concentra en el més incòmode de tots els caps d'estat europeus, el txec Vaclav Klaus. Acabo de tornar de tres dies a Suècia en un viatge organitzat per la Representació de la Comissió Europea a Barcelona i no he aconseguit empeltar-me de la racionalitat sueca. Li vaig demanar a la ministra d'Afers Europeus de Suècia, Cecilia Malmström, què considerava més antidemocràtic que 26 països que han ratificat un tractat el tirin endavant sense tenir en compta a aquell que no s'hi ha volgut sumar o bé que una sola firma privi a 26 estats, a la Unió Europea en general, d'avançar. La seva resposta no em va deixar gaire marge per la rèplica. "Comprenc la seva frustració -em va dir- però segons els tractats cal la unanimitat per aprovar un nou text". Punt i final. No hi ha pla B. Aquí estarem fins que Txèquia, o més ben dit el seu president -perquè el Parlament txec ja ha ratificat Lisboa-, vulgui firmar. Així anem fent temps a veure si, amb una mica de sort, arribem a la primavera, es celebren eleccions a Gran Bretanya i els Tories tornen al poder amb la promesa de convocar un referèndum sobre Lisboa... No crec que aquesta aliança euroescèptica Klaus-Cameron (David Cameron és el líder dels conservadors britànics) s'acabi sortint amb la seva però, si arriba el moment, per què no són prou valents i en comptes de preguntar pel Tractat de Lisboa no convoquen un referèndum sobre la seva continuïtat de Gran Bretanya dins la Unió Europea?

Sobre aquest etern dilema dels britànics us recomano el llibre del Timothy Garton Ash, Mundo Libre. Europa y Estados Unidos ante la crisis de Occidente de Tusquets.